16 mesos i encara no camina… O la sort de tenir una filla prudent

bebe no camina a los 16 meses

Aquest article també està disponible en: Castellà

La nostra filla gran va trigar 16 mesos a fer els seus primers passos i, els seus pares, que ja havíem sentit als 8 mesos allò de… “ja es posa de peu, d’aquí a no res ja caminarà” – ens ho vam prendre amb molta filosofia.

He de confessar que a la llar d’infants ens van ajudar molt perquè no li van donar cap mena d’importància; la nostra família tampoc van fer gaires senyals d’estar nerviosos així que no va suposar cap problema per a nosaltres. Però he conegut algun cas que ha implicat molts maldecaps per als pares…

És el teu cas? El teu fill/a té 16 mesos i encara no camina? T’explico la nostra experiència… i els avantatges de tenir un caminador tardà.

La nostra filla va caminar als 16 mesos

Gatejant la nostra filla gran arribava a tot arreu. Mai vam posar-li barreres i ella es movia per tota la casa.

Al principi, reptava com si fos un soldat en una emboscada, però un dia vam pensar en fer una d’aquestes fotos tan mones per Nadal (típic nadó en bolquer i gorret de Pare Noël, amb el tió al costat) i quan va posar la panxeta al terra fred va fer un bot cap amunt i va començar a gatejar a quatre potes. Així va ser com va començar amb el gateig clàssic a una velocitat d’Usain Bolt.

Arribava allà on volia, es posava dempeus i es dedicava a manipular amb les dues mans el que li interessés… En altres paraules, es quedava dempeus i jugava; i per moure’s, gatejava.

Ja ben complerts els 16 mesos va començar a caminar. Primer distàncies curtes i després va anar augmentant els seus passejos fins avui.

I la segona va pel mateix camí…

La nostra petita segueix els seus passos, metafòricament i literalment.

El caràcter de les nostres nenes ha “convidat” a un caminar tardà. Totes dues són molt prudents  i ho han de veure molt clar per a llançar-se. I això és, sens dubte, un avantatge. Alguns exemples quotidians i reals:

  • Un nen prudent comença a caminar i no cau. Només camina quan està segur de poder fer-ho, així que no cal anar-li al darrere per si se’n cau de cul o per si s’accelera i es menja una paret.
  • Un nen prudent no baixa les escales tot sol caminant. En aquest punt he d’admetre que les nostres nenes han estat de pujar i baixar escales (com molts nens) però sempre a quatre grapes.
  • Un nen prudent aprèn molt ràpid a baixar tot sol i d’esquena del llit/sofà/tobogan/graó, de manera que el risc de cop al cap és molt baix.
  • Un nen prudent entèn una “ordre” si li expliquem i acostuma a recordar-la. Per exemple: “no pots creuar la carretera tu sol perquè els cotxes et poden atropellar”.

Què puc fer si és el meu cas?

Sobretot amb el primer fill fa la impressió que no avança, que tots caminen menys el teu, que tothom té pressa perquè el nen camini, que no s’acabarà mai això d’anar amb el nen carregat al maluc mentre et passeges per casa… Però la màgia és que tots els nens sans creixen i tots caminen tot i que cadascun té el seu propi ritme. Jo estic convençuda que el caràcter hi influeix, així que respectar els seus temps i acompanyar-los serà una manera més de conèixe’ls.

 

 

About Elisabet 62 Articles
¡Hola! Soy Elisabet, aunque en algunos grupos de whatsapp soy simplemente mamá de Í. Tengo dos hijas muy divertidas, la primera nacida en febrero del 2013 y la segunda el enero del 2016 así que ya hace más de tres años que vivo en horario infantil. En el mundo adulto trabajo en un hospital de Barcelona, soy enfermera y comadrona.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*