Este artículo también está disponible en: Castellà
Ja el teníem aquí. Havia arribat el dia en què la necessitat de “sortir al pati” es va fer patent. La necessitat de tornar a fer coses amb la teva parella, tots dos sols, sense nens. Cadascú el té en el seu moment però, quan el nostre va arribar, jo li vaig fer cas i vam pensar què podíem fer tots dos junts.
Viure en horari infantil ho fa una mica complicat. Em sonen 2 despertadors personalitzats a les set del matí cada dia i a les 22h estic en fase REM, encara que tingui els ulls oberts i estigui preparant la motxilla de l’endemà. Buscar una activitat adulta, divertida i en parella tenint en compte aquesta realitat va ser tot un repte. I la resposta se’ns va aparèixer per casualitat: Ballar swing.
Les classes van començar i el primer dia, a punt de sortir de casa, em va entrar un “no sé què” per deixar a la meva filla a casa i jo anar-me’n de “festa”; típic sentiment de la mare lleona. Vaig sortir amb el meu marit estirant-me una mica del braç i la meva mare tancant dissimuladament la porta.
Una de les millors coses de ballar swing és que la parella no és fixa de manera que coneixes una bona quantitat de persones diferents, d’altres realitats, d’altres converses, d’altres vivències…
Una hora de classe dóna per a poc així que, com sempre, l’hora del pati s’acaba aviat. Els primers dies recordo tornar corrent per agafar el metro i arribar aviat a casa; pura preocupació sense fonament. Però a mesura que passaven els dies tornava més tranquil·la, gaudint també del trajecte.
Però el millor de ballar swing no són les classes, sinó les trobades dels caps de setmana. Es fan trobades a moltes ciutats gairebé cada cap de setmana, a les places i parcs, on tothom que vol balla al so de la música. Molts d’aquests esdeveniments són precisament en horari infantil, cap a les 12 del migdia. És un pla fantàstic per ballar una estona i menjar alguna cosa en alguna terrasseta.
A més a més, com que la parella no és fixa, mentre un balla l’altre pot cuidar-se de les petites. Sense tenir compte evidentment amb les mans meravelloses dels companys de classe, que ballen alguna cançó amb elles mentre jo i el meu marit gaudim d’un ball junts.
Com diu Joaquín Sabina “Ballar és somiar amb els peus”: aprofiteu per començar una nova afició que segur us portarà noves amistats, moviment, rialles i que, de tant en tant, podreu compartir tota la família junts. Qui diu que els teus nens no ballaran des de petits imitant als papes?
Us he convençut? Ens veiem a la pista de ball? 😉
Fotos de David McSpadden y Jared Goralnick (x3)