Este artículo también está disponible en: Castellà
Portem un mes sent una família de 4.
30 dies molt intensos en els quals hi ha hagut mocs, tos, angines, refredats, rebequeries, mimos, petons, més rebequeries, nits a urgències, mil i una visites al pediatra, passejos a mig matí, excursions amb fulard porta-nadons, edredons, dies en pijama sense sortir de casa, rentats nasals, regals mil, molts bolquers canviats… I molt d’amor.
El segon part, molt més fàcil
La dita que “el segon surt més ràpid” es va complir a la perfecció en el meu cas. El segon part va ser MOLT millor. Més ràpid, més còmode i més fàcil. En un pim-pam estava tot fet: 5 hores, en lloc de les 20 hores que van ser per a la nena. Ja signaria ara mateix per tenir-ne un altre part igual de bo.
Els parts tendeixen a assemblar-se? És una qüestió genètica? Curiós que tots dos parts van ser un dia 31. També curiós que en tots dos vaig trencar aigües (petita fissura) la nit anterior. I també curiós que tots dos van ser a la setmana 40, gairebé el mateix dia que sortia de comptes.
Les llevadores ja m’havien avisat que “no és que el segon fill surti abans (de la data)” sinó que surt més fàcilment durant el part. La data de part sol ser semblant a la primera. I van ben encertar-la.
Els segons fills es posen més malalts
D’aquest part va néixer un nen preciós de 3,960 kg i 51 cm. Un nen guapíssim, molt fet i molt valent. Un segon germà que ja ha passat tres vegades per urgències en el seu primer mes de vida (per febre de virus/còlic fort i per bronquitis) i que ja sap el que és el Ventolín cada 6 hores. ¡Pobret!
Amb la gran també vam anar a urgències abans dels 4 mesos però va ser una sola vegada i no va ser res (falsa alarma). Fins que no va començar l’escola bressol als 5 mesos, no van començar els virus cada 2-3 setmanes … Però és clar, ara la llar d’infants la tenim a casa: la gran porta els virus a casa i, tot i que rentem les mans, desinfectem i ventilem habitacions, els virus hi són i contagien al petit.
Si li sumes que ha nascut a la tardor, quan comencen tots els virus, la cosa es complica encara més. Quin hivern ens espera! 🙁 Vist des d’un altre punt de vista -una mica més positiu i esperançador, és ara que estic de baixa maternal i que puc cuidar-los si estan malalts, i és ara que el petit fa lactància exclusiva i per tant té més defenses meves.
2+2 no són 4, sinó 10
Com ja ens havien avisat diversos pares/mares, passar a ser 4 és multiplicar la feina per 10. El petit no porta taaanta feina però sí que requereix braços, pit i atenció constant. El que és complicat de gestionar és la germana gran, que amb els seus 2 anys, està en plena crisi “terribles dos“ (quan pensàvem que ja havíem passat la crisi, torna encara amb més força).
Al fet de cuidar un nadó a demanda, se li suma que haguem de gestionar com podem a la gran: intentar gestionar la seva gelosia, que vulgui tornar al bolquer, que avui no vulgui vestir-se, que avui sí que vol treure’s el bolquer però no vol fer pipí a l’orinal, que digui que és un bebé i vulgui que la portis en braços, que vulgui dormir amb nosaltres però es posi de mal humor quan el nadó la desperta a la nit, que no pugui estar a la falda de la mare perquè el nadó està enganxat a mi moltes hores del dia… I mil gestions més que ens tenen MOLT ocupats.
L’experiència és un (segon) grau
Tant de bo haguéssim estat així de tranquils amb el naixement de la filla gran. Aquell sí que va ser un CANVI en majúscules. Però suposo que aquesta és la gràcia: la primera vegada és un ensurt; la segona vegada ja tens experiència. Aquest cop, ja sabíem el que ens venia a sobre, ja érem “el pare i la mare” (no calia cap transformació personal) i ja només era qüestió de continuar en aquesta gran marató familiar.
El segon fill es viu d’una manera més tranquil·la. No corres tant, no t’angoixes si plora un minut quan li canvies el bolquer o quan té gana, i sortir una estona sense ell no és motiu d’ansietat –saps que si té gana, el pare o els avis l’estaran calmant fins que arribis i tot tornarà a la normalitat.
Segon postpart… On? ja està?
Si el primer postpart va ser un drama, el segon ha passat (o està passant) sense fer soroll. Ni ens n’hem assabentat. Només vaig enterar-me (i molt) de les maleïdes torçons durant els primers dies de postpart, però de la resta… Ni rastre.
Crec que estem massa ocupats gestionant a la filla gran i acostumant-nos (tots, inclosa ella) a ser una família de 4. Aquest és el nostre postpart particular. D’allà surten la majoria de dubtes, enganxades, plors, disgustos, depressions i alegries. Un “postpart” en tota regla, però per a tothom.
Dos fills, doble amor
Recordo estar a la sala de parts i tenir por al que venia. No físicament, sinó si seríem capaços de tornar a començar de zero sent pares; si sabríem estimar al nou nadó infinitament, com vam fer amb la gran… Tenint ja una nena a qui dedicava el 200% de la meva energia diària, em semblava impossible tenir encara espai per més amor incondicional. L’estimaria igual que a ella?
I suposo que l’oxitocina es va encarregar de la resta perquè des que va sortir ( “per una autopista” com va dir la llevadora) ens vam enamorar. Una altra vegada. Quina sensació tan guai tornar a tenir un nadó en braços tot el dia, que s’estarrufi sobre mi, que s’adormi amb mi, que em busqui amb la mirada, que es deixi fer mimitos, que es deixi portar a tot arreu sense queixar-se 😉
I després entra per la porta la gran i tornes al “amor de sempre”. Al primer amor incondicional que t’enamora cada dia perquè cada dia aprèn alguna cosa nova i es fa gran. Les rebequeries ens tiren enrere però la seva vulnerabilitat fa que quan se’t passa l’enfadamenta, la vulguis acompanyar i abraçar més fort que mai.
Seguim endavant. No cal seguir per a bingo però almenys per sobreviure 😉