Com han canviat les llars d’infants al llarg de 25 anys?

som escola les baldufes olot

Aquest article també està disponible en: Castellà

L’any 1993, un grup de mestres il·lusionades van començar un projecte educatiu diferent a la comarca de la Garrotxa. Tenien com a objectiu crear una llar d’infants acollidora i amable, pensada en el benestar de l’infant on el joc lliure predominés durant la major part del dia.

25 anys després, la llar d’infants de Les Baldufes, a Olot, s’ha convertit en un dels referents per a  mestres i educadores de la primera infància. Però sobretot, s’ha convertit en un referent per als molts pares que duem les criatures allà, mentre estem a la feina, sabent que en la nostra absència, els petits estaran ben cuidats, respectats i estimats.

Per celebrar els 25 anys de Les Baldufes, he volgut fer una entrevista a una de les seves educadores, la Missi Casacuberta, que ha estat també l’educadora de la meva filla gran els últims dos anys.

Amb una trajectòria tan llarga i tanta experiència a l’esquena, les seves respostes segur que seran interessants per intentar veure com han canviat els infants al llarg dels anys, com hem canviat els pares i quines corrents educatives s’estan seguint avui dia a les llars d’infants. Som-hi!

 

Missi, han canviat molt els infants en 25 anys? 

Els nens i nenes d’avui s’expressen obertament. Anys enrere la majoria no s’atrevia a contradir a l’adult, tristament la preocupació de les criatures era agradar i tenir el seu reconeixement. En canvi ara, i cada dia més, estem veien infants que el que fan ho fan per a ells mateixos, per la pròpia satisfacció personal.

En els últims anys a mesura que, tant les famílies com l’escola han anat evolucionant cap a un model educatiu més respectuós, hem vist com l’infant s’ha sentit segur i lliure per expressar el que sent i mostrar-se tal i com és, sense por a les represàlies, sabent que si està enfadat o trist serà escoltat i acompanyat i mai jutjat. Això no és fàcil per la persona adulta que ha de saber reconduir la situació de manera encertada davant un conflicte, així com posar les paraules justes en cas d’un enfado o frustració o solament ser-hi quant només cal la nostra presència empàtica, que sempre és el més important.

Els infants d’ara són més autònoms, perquè els donem temps, espai, deixem fer i mai penalitzem l’error, perquè que el verdader procés d’aprenentatge de l’autonomia van de la mà l’encert i l’error. També tenim clar que un infant per esdevenir autònom ha de poder assumir riscos (cal diferenciar el risc del perill) li hem de donar la possibilitat d’actuar i d’anar prenent petites decisions i responsabilitats (dintre de les seves possibilitats) fomentant així un creixent criteri propi i una autonomia autèntica que és la que neix de dins l’infant i no és apresa o imposada des de fora. Un infant pel fet de sàpiga anar al WC tot sol o mengi sol,.. no vol dir un infant autònom. Ser autònom va més enllà.

Què n’opines de l’ús dels mòbils i tablets ja des de ben petits? Fa 25 anys ni existien! 

Sens dubte, el canvi més gran al llarg d’aquest temps ha estat amb les noves tecnologies que formen part de la nostra vida quotidiana: el mòbil ens acompanya sempre i l’infant des de molt petit el manipula i mira vídeos o hi juga. Totes sabem que l’infant necessita moure’s , experimentar, imaginar i jugar i jugar per créixer sa. Per tant el problema rau en tot el que deixa de fer mentre esta abduït per una pantalla.

Malauradament les pantalles són les noves mainaderes que entretenen als infants mentre els pares fan d’altres coses i el cost que paguem és massa elevat. Són infants que s’avorreixen davant el ritme natural de la vida; s’impacienten; a la llar d’infants no juguen, no saben que fer si no és amb un joc dirigit per un adult; són infants que han perdut la capacitat innata de sorprendre’s per el món i les coses que els envolten, i amb aquestes han perdut el desig d’inventar, crear i d’investigar.

Sortosament són pocs infants però no deixa de ser una realitat que a les persones que portem tants anys amb la petita infància ens sorprèn i alhora ens preocupa.

Últimament se sent parlar molt de mètodes pedagògics… Que si Montessori, que si Waldorf, que si Reggio… S’està canviant la forma d’educar els infants en aquests darrers anys? 

Fa només 25 o 30 anys socialment hi havia moltes idees errònies sobre les capacitats dels nadons, i molts pares, mares i àvies es creien que l’infant en néixer era pràcticament cec. Entre d’altres coses veien l’infant com un “projecte de futur”, com un ésser “encara per fer”: que encara no s’aguanta assegut, encara no camina, encara no parla,… i un munt d’ “encara no fa”.

Aquesta mirada ha canviat i avui tothom sap que tots els sistemes perceptius funcionen en el fetus abans de néixer: vivim l’època de l’infant competent. Es considera l’infant com una persona activa i amb innombrables potencialitats, una persona rica en valors, drets i deures, amb la necessitat de descobrir, experimentar, crear, interaccionar i comunicar-se amb els altres i alhora és capaç de fer-ho. Aquesta mirada d’infant potent i capaç ha fet canviar la imatge de la cura dels infants positivament.

Al marge d’aquesta nova mirada d’infant que ha estat el verdader motor del canvi, sens dubte la paraula innovació està de moda. Malauradament es produeixen transformacions en alguns centres sense una reflexió profunda sobre les raons i els principis que haurien d’orientar els processos de canvi, i es limiten a incorporar materials de les anomenades pedagogies alternatives” que utilitzen com a màrqueting per captar famílies. No ens hem de deixar enlluernar per mètodes pedagògics que estan de moda, hem de mirar més enllà.

També està de moda introduir l’anglès des de nadons, cosa que tampoc no és sinònim d’escola respectuosa, ni de canvi de mirada. Les escoles respectuoses són les que aposten per el bon tracte en l’educació dels més petits, que fan possible ambients rics en propostes que faciliten la possibilitat de combinar el joc i la vida quotidiana, respectant els diferents ritmes.

Parles d’introduir l’anglès ja des de nadons… També està de moda que els nadons facin mil activitats i tallers: psicomotrictat, taula de llum, manualitats, pintura…Volem que els infants facin de tot? 

Nosaltres fugim de la tendència de fer moltes activitats programades des de nadons: “treballar”, “fer, fer i fer”… De vegades sembla que a l’infant des del bressol se’l demani ser productiu, com si créixer i fer-se gran no fos prou! 

Això es dona perquè alguns centres encara no troben una forma alternativa de mostrar a les famílies la qualitat de la seva tasca, d’explicar què fan o com ho fan. I cal dir que a molts pares també els agrada que els seus fills facin moltes coses, llavors tampoc es plantegen que passa abans i el després de l’activitat. Només veuen el resultat si és sobre paper o la foto.

Són activitats programades a mida i a gust del pensament adult que ens porta a preguntar-nos: on és l’infant autònom capaç de pensar i decidir? què en pensa l’infant d’aquesta uniformitat, on tots han de fer el que proposa l’adult:  quan fer-ho, què i com fer-ho? Donem resposta als diferents interessos, curiositats i ritmes dels infants? On queda el valor de tantes activitats de vida quotidiana que són un verdader i gran aprenentatge vivencial? On queda el valor de la cura? L’atenció individualitzada, el benestar de l’infant? Són preguntes que em venen al cap i que fa poc vaig llegir en l’article: “Els Temps i els ritmes de la natura” publicat a la revista Infància de Rosa Sensat. I potser ens cal recordar que l’infant té dret ser lliure per seguir el seu propi procés, el seu propi ritme, té el dret a poder escollir entre una oferta prou rica i variada, i té el dret a manifestar les seves preferències.

Deixeu-me citar a l’Adolphe Ferrière que deia:L’infant estima la naturalesa: l’amunteguem en sales tancades; li agrada donar un objectiu a les seves activitats i li hem pres; li agrada moure’s i l’hem immobilitzat; li agrada parlar i l’hem silenciat; volia raonar i ens adrecem només a la seva memòria; volia seguir la seva fantasia i l’hem feta fugir; volia ser lliure i l’hem ensenyat a obeir passivament.”

Una de les coses que més ens ha agradat com a pares ha estat poder entrar a l’escola, quedar-nos-hi una estona amb la nostra filla, i veure com juga i com es desenvolupa. Per què vau decidir ser una “escola oberta”?

Pensem que l’infant té el dret de ser acompanyat sempre que ho necessiti per la seva família i que els pares tenen el dret de veure els seus fills sempre que ho desitgin. També és important que els pares puguin veure amb els seus propis ulls l’ambient on es desenvolupa el seu fill i la interacció que els adults del centre estableixen amb ell. En aquestes edats no tenen suficient capacitat verbal per explicar el que han fet o com s’han sentit, per això és necessari la presència quotidiana de les famílies a la llar.

Aprendre a treballar amb les famílies no ha estat fàcil; ha estat un aprenentatge que encara estem fent plegats família i escola.

I ha canviat la relació educadors – pares – infants?

Precisament, el fet de ser escola oberta fa que la relació amb les famílies sigui més estreta, hi hagi més comunicació i confiança mútua i sigui més fàcil anar de la mà família i escola, aconseguint una major coordinació entre els dos móns.

Suposo que els pares d’avui som diferents als de fa un quart de segle, oi? 

És cert que aquests últims anys vivim un excés d’informació i un àmplia oferta de mètodes que influencien a molts pares que volen fer-ho tan bé com poden. Aquesta allau d’informació provoca inseguretat en la recerca de voler ser pare i mare perfecte. I això suposa una font d’estrès enorme.

Anys enrere els pares manaven i poc es tenia en compte els petits de la casa. Avui dia els fills ocupen un lloc d’igualtat amb tots els membres de la família. I hem vist augmentar el que s’ha etiquetat com a model democràtic-permissiu, on predomina el diàleg i el consens familiar en què l’infant s’involucra al màxim en les decisions que es prenen a casa. Però hi ha coses que l’infant no esta madurativament preparat per decidir. Els pares per evitar el plor i l’enfado, sovint cedeixen davant les peticions dels fills de manera que les criatures s’acostumen a tenir respostes sempre afirmatives. Per tant es converteix en un model més permissiu que democràtic.

També hem vist en augment el que ara anomenen hiperpares” que estan permanentment a sobre d’ells i omplint-los el temps amb jocs i activitats… Pares més intervencionistes que aplanen el camí dels seus fills perquè no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle, fent el possible per evitar que tinguin qualsevol frustració o disgust.

Quin ha sigut el recorregut de Les Baldufes en aquests 25 anys? 

Ja en els nostres inicis treballàvem en petits grups per poder acompanyar més de prop els infants, i aviat vam començar amb l’experimentació amb una gran diversitat de materials, el joc heurístic, la panera dels tresors, tallers… quan encara es parlava poc d’aquests temes a les llars d’infants.

Però aviat ens vam adonar que el més important no són les activitats que fem sinó que tot el que succeeix mentre l’infant és a la llar. La manera com aquest infant ha estat mirat, tocat, el to de veu, l’ambient… Les persones ens veiem segons com som vistes i ens construïm segons aquesta mirada.

Els moments de canvi de bolquers, anar al wc, rentar mans, l’alimentació, el son… són estones sagrades des del respecte i l’afectivitat; moments per estar sense presses i respectant els ritmes, els gustos i la intimitat de cadascú. Pensem que el valor educatiu serà molt més gran que qualsevol activitat o proposta programada. Per això és de vital importància posar l’èmfasis en convertir en educatives les accions, els espais i les activitats que tenen sentit i significat per als infants.

El 2011 vam fer un altre canvi important: influenciades per la filosofia de les escoles italianes de Pistoia i Reggió Emilia, vam millorar el projecte de Les Baldufes aportant un punt de vista estètic, en el sentit del bon gust, de la bellesa  i en els materials i la seva distribució, seguint la nostra línia pedagògica, cada infant pogués desenvolupar el seu potencial sense la intervenció de l’adult. Va canviar així l’actitud de la persona adulta que quedava en segon pla i esdevenia un guia, un reforç, algú que incentivi, motivi o provoqui accions.

Actualment continuem amb constant formació, cosa que ens porta a fer canvis cada any, sempre per continuar avançant i millorant la nostra tasca. Som afortunades de viure aquesta primera etapa de la infància, la més extraordinària i bonica. Només son tres anys que passen volant, però les empremtes que deixen són permanents i marquen el nostre itinerari com a escola. Les Baldufes continuarem treballant amb il·lusió per que els nostres nens i nenes siguin feliços i creixin amb autonomia i bondat. Perquè ells son el nostre futur!

Moltes gràcies, Missi! I per molts anys més, Baldufes!

About Roser 156 Articles
¡Hola soy Roser! Mamá de una niña preciosa y muy movida, nacida en agosto 2015; y de un niño guapísimo y valiente nacido en octubre 2017. Antes estaba "sempre viaggiando" y ahora estoy siempre jugando, cantando y saltando. Llevo 10 años como blogger de viajes y vivo en Olot, Girona. Si quieres estar informado de los eventos y actividades para familias con niños en Catalunya, haz click aquí para apuntarte a nuestra newsletter.

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*


Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada